Conte de la Suleyvi

 Morir per viure

Escric això una nit d’octubre, en dic Laia, i tinc disset anys. Es podria dir que tinc una família un pèl disfuncional, i dic família per posar-li un nom. Visc a Barcelona amb la mare, el seu marit i el meu germà petit, el meu pare va muri quan era petita, quasi no recordo la seva veu, però això ja no importa suposo.

Ja és en demà, vaig a l’institut i després de migdia, surto i decideixo anar a la biblioteca a fer temps per arribar-hi el més tard possible a casa, us sonarà estrany, però des que la mare va decidir casar-se amb aquell home, ho faig. De camí a la biblioteca m’hi trobo a una senyora molt major que anava molt carregada de bosses i decideixo ajudar-la, la senyora en acomiadar-se va dir  “adeu, quan arribi el moment escull  bé” en aquell moment no entenia gaire el perquè d’allò, però ho vaig deixar passar. 

Arribo a casa, només es troba el marit de la mare, torna a passar, suplico que pari, no ho fa, segueix, segueix, en el meu rostre no hi ha més que llàgrimes, el meu cos pateix i ell sense cap objecció segueix, una vegada darrere l’altra. Em deixa enllà, Mig tirada al terra de la meva habitació, morta o això era el que jo desitjava. Això és el que em va portar fins a estar dreta a una cadira amb una corda envoltant el meu coll, ho faig o no ho faig, ho faig o no ho faig, era l’únic que pensava, però un cop estàs allà, no pots fer-te enrere, i ho acabés fent pensant que només volts descansar de to allò que et fa mal. 

Aquell va poder ser el dia de la meva mort, però minuts abans de posar fi a la teva vida penses en allò que probablement és insignificant, però que fa que alguna cosa en el teu cap faci “click”, com allò que et va dir una desconeguda pel carrer. El millor consell que em vaig donar a mi mateixa després d’allò va ser que si alguna vegada sento que no puc més, corri, corri de tal manera que la idea de venir-me’n avall no pugui agafar-me, i en aquell moment va comerç la meva nova vida.