Conte de l'Ashly

 El nostres dibuixos

Sóc la Marta, tinc 12 anys y visc amb la meva mare, ella és, com dir-ho… diferent.  Avui és dijous, són les 17:32 de la tarda, fa mitja hora que vaig arribar de l'escola i com sempre, breno i surto al jardí a dibuixar.

Els meus companys de classe sempre es riuen de mi perquè segons ells em passo tot el dia fent gargots, però a mi m'agrada, és l'única cosa que em diverteix en el meu temps lliure.

• Mireu! ja està una altra vegada dibuixant en la seva estúpida llibreta.

Vaig aixecar el cap i davant meu els tenía a ells, de nou rient-se de les coses que feia.

• Marta, és que no saps fer res més que passar-te el dia sencer pintan?

• A mi m'agrada ... -vaig dir amb la veu fluixa-

Un d'ells va agafar el meu quadern i el va tirar cap a un costat, provocant que em enfades i els cridés:

• Deixeu-me tranquil·la!

• No t'enfadis, només estem jugant. -deien amb to sarcàstic-

• Això no és un joc, us esteu burlan de mi i d'una cosa que realment m'agrada. 

Van tornar a riure y es van anar per on havien vingut.

Em dirigeixo al quadern i als papers trepitjats que eran a terra, tot seguit vaig anar a l'habitació, tenia els meus dibuixos a la mà, i en l'altra, el meu llapis preferit, que per sort, no van trencar. Començar a escriure i a pintar amb odi a les fulles arrugades era l'únic que se me ocurría en aquell moment. Estona després, la meva mare em va cridar per anar a sopar, encara enfadada i alhora trista em vaig asseure a la taula. Ella em va preguntar que és el que passava, ja que sempre mentre mengem em fa molta il·lusió explicar-li el meu dia, i avui no va ser aixì. 

• Filla, estàs bé? Et noto desanimada.

• Si mama, tot bé.  -li vaig dir- 

• Segur que no vols parlar? podrem fer alguna cosa per solucionar-ho, ja veuràs.

Em va convèncer perquè li expliqués el que havia passat, li vaig dir i va comentar:

• Llavors són ells una altra vegada? Això no pot seguir així, demà parlaré amb la teva tutora.

• No mama, deixa-ho estar, ja els diré jo que no es fiquin més amb mi.

La meva mare sabia perfectament que no anava a fer ni dir res, però l'únic que va afegir va ser: 

• Està bé Marta, si has acabat de menjar ves a rentar-te les dents i fica't al llit per anar a dormir. 

Ho va dir amb un to seriós, després de aberme rentat les dents, vaig anar al llit, estava mig adormida quan vaig escoltar la porta obrir-se, la meva mare va agafar el meu quadern de dibuix i se'n va anar, ella no es va adonar que l'havia vist, però tampoc volia dir-li res. 

Al matí següent ella actuava com si res, vaig agafar la meva motxilla per veure si estaba la llibreta, i si estaba. Vaig donar un cop d'ull per veure si hi havia alguna cosa diferent i estava tot ratllat i arrugat com el dia passat, menys una pàgina que algú havia tret, es notava perquè una de les cantonades tenia un tros de paper trencat, no li vaig donar molta importància, volia pensar que van ser els meus companys sense que jo em donés compte. 

Va passar el dia i vaig tornar a casa, la meva rutina, berenar i sortir a el jardí a dibuixar.

• Ja no ens sorprèn trobar-te fent lo de sempre, és que mai se t'acaben les fulles d'aquell quadern? -deien els meus companys entre rialles-

• Aneu-vos si us plau, jo mai molesto…

Van començar a passar-se dien coses pitjors, però, d'un moment a l'altre van sortir darrere dels matolls del meu jardí petits monstres indescriptibles, els nens espantats es van posar a cridar de la por, la meva mare per un cantó em va xiuxiuejar que digués que aquestes petites i estranyes bèsties eren amics meus, no entenia el perquè, fins que ho vaig fer. 

• Ho sentim molt Marta! de veritat, no ho tornarem a fer, però digalis que no ens facin res, si us plau.  -van dir tots-

• No us torneu a burlar mai més de mi, si no, ells tornaran i us faran mal a vosaltres també. 

Van tornar a demanar-me disculpes i van sortir corrents, els petits monstres van desaparèixer i la meva mare va sortir a jardí amb un full a la mà, tot seguit va començar a riure. Sabia que ella havia tingut alguna cosa a veure amb tot lo que va passar, però va ser millor no preguntar. Vaig poder veure que en el full que ella portaba estaven dibuixats aquestes estranyes bestioles, per la meva sorpresa, aquella fulla era del meu quadern, sería per això que ho va agafar per la nit? I com va fer això de que surtin aquests monstres? Que potser va poder donar-los vida a uns simples dibuixos? Va fer màgia? em vaig quedar plena de dubtes però sabia que ella no me'ls anava a respondre. 

Aquí em vaig adonar, que com ja vaig dir al principi, la meva mare sí que és diferent.